Entradas

LES CORTS

Imagen
LES CORTS That Parra, who should be given copyright. Those girls with the t-shirt, bleached. That delusional Marketing. That approve five of seven in September. Those random moments. That kiriki. Those snake eyes. That homemade and wild party from 92, for which even today, they stop me on the street. That 93 shirt. Those repeaters more than rolled up and great "persons". Those ripped pants. That end-of-stage trip, which fell, at the last minute. That familiar, by Ismael Serrano. That exquisite neighborhood. That youth house. That gazebo. And so many drunk "that". That improvised rugby in the gardens. That walk from end to end of the neighborhood. 05/1992 09/1994 05/2013 ÚLTIMAMENTE {ISMAEL SERRANO}   TITI TIME (C)

LES CORTS

Imagen
 LES CORTS Ese Parra, al que habría que dar derechos de autor. Esas chicas con la camiseta, pasada por lejía.  Ese Marketing delirante. Ese aprobar cinco de siete en septiembre. Esos momentos azarosos. Ese kiriki.  Esos ojos de serpiente. Ese fiestón casero y salvaje del 92, por el que aun hoy, me paran por la calle. Esa camiseta del 93. Esos repetidores más que enrollados y grandes "persons". Esos pantalones rotos.  Ese viaje de fin de etapa, que cayó, a última hora. Ese familiar, de Ismael Serrano. Ese barrio exquisito. Ese casal de jóvenes. Esa glorieta.   Y tantos "eses" ebrios. Ese rugby improvisado en los jardines. Ese andar de punta a punta del barrio. 05/1992  09/1994  05/2013 ÚLTIMAMENTE {ISMAEL SERRANO}   TITI TIME (C)

LES CORTS

Imagen
LES CORTS  Aquest Parra, a qui caldria donar drets d'autor. Aquestes noies amb la samarreta, passada per lleixiu. Aquest Màrqueting delirant. Aquest aprovar cinc de set al setembre. Aquests moments atzarosos. Aquest kiriki. Aquests ulls de serp. Aquesta festa casolana i salvatge del 92, per la qual encara avui, em paren pel carrer. Aquesta samarreta del 93. Aquests repetidors més que enrotllats i grans “persons”. Aquests pantalons trencats. Aquest viatge de final d'etapa, que va caure, a darrera hora. Aquest familiar, d'Ismael Serrano. Aquest barri exquisit. Aquest casal de joves. Aquesta glorieta. I tants “aquest” ebris. Aquest rugbi improvisat als jardins. Aquest caminar de punta a punta del barri. 05/1992 09/1994 05/2013 ÚLTIMAMENTE {ISMAEL SERRANO}   TITI TIME (C)

LES CORTS

Imagen
 LES CORTS C'est Parra, qui devrait avoir le droit d'auteur. Ces filles avec le t-shirt, blanchies. Ce marketing délirant. Cela approuve cinq des sept en septembre. Ces instants aléatoires. Ce Kiriki. Ces yeux de serpent. Cette fête artisanale et sauvage du 92, pour laquelle encore aujourd'hui, on m'arrête dans la rue. Cette chemise 93. Ces répétiteurs plus qu'enroulés et de grandes "persons". Ce pantalon déchiré. Ce voyage de fin d'étape, qui est tombé, à la dernière minute. Ce familier, par Ismael Serrano. Ce quartier exquis. Cette maison de jeunesse. Ce belvédère. Et tant de "ce" ivres. Ce rugby improvisé dans les jardins. Cette promenade d'un bout à l'autre du quartier. 05/1992 09/1994   05/2013 ÚLTIMAMENTE {ISMAEL SERRANO}   TITI TIME (C)  

CAN CLOTA

Imagen
  CAN CLOTA That sneak into the school field. That chatting of the most suffocating intimacies, in an abandoned car, in the suburban steppe. Those haunted houses. That stick the file in the mud. That eighty-four collection. Those routes, through caves in the "forest", which was nothing more than a park. Those snakes and those rabbits, from the countryside. Those marbles. Those hand thunder. That constant gossip. EL SITIO DE MI RECREO  {ANTONIO VEGA} TITI TIME (C).

CAN CLOTA

Imagen
 CAN CLOTA  Ese colarse en la cancha del colegio. Ese charlar de las más sofocantes intimidades, en un coche abandonado, en la estepa del extrarradio. Esas casas encantadas. Ese clavar la lima en el barro. Esa colección del ochenta y cuatro. Esas rutas, por cuevas del "bosque",  que no era más que un parque. Esas serpientes y esos conejos, de la campiña. Esas canicas. Esos truenos de mano. Ese chismorreo constante. EL SITIO DE MI RECREO  {ANTONIO VEGA} TITI TIME (C) .

CAN CLOTA

Imagen
  CAN CLOTA Aquest colar-se a la pista de l'escola. Aquest xerrar de les intimitats més sufocants, en un cotxe abandonat, a l'estepa de l'extraradi. Aquestes cases encantades. Aquest clavar la llima al fang. Aquesta col·lecció del vuitanta-quatre. Aquestes rutes, per coves del “bosc”, que no era més que un parc. Aquestes serps i aquests conills, del camp. Aquestes bales. Aquests trons de mà. Aquest xafardeig constant. EL SITIO DE MI RECREO  {ANTONIO VEGA} TITI TIME (C).

CAN CLOTA

Imagen
CAN CLOTA Qui se faufilent dans le champ de l'école. Ce bavardage des intimités les plus étouffantes, dans une voiture abandonnée, dans la steppe suburbaine. Ces maisons hantées. Qui collent la lime dans la boue. Cette collection quatre-vingt-quatre. Ces itinéraires, à travers des grottes dans la "forêt", qui n'était rien de plus qu'un parc.Ces serpents et ces lapins, de la campagne. Ces billes. Ces tonnerre à la main. Ces commérages constants. EL SITIO DE MI RECREO  {ANTONIO VEGA} TITI TIME (C).

TO BE A BETTER PERSON

Imagen
  TO BE A BETTER PERSON   Lyrics: I'm trying to survive in this world of desapointment with my family and friends closer than never i'm trying to survive the losts i had and there is more to come i'm trying to survive the standards of society to be a better person for you and for me to be a better person for you and for me to be a better person for me  and for you to be a better person I'm trying to survive in this world of desapointment with my family and friends closer than never i'm trying to survive the losts i had and there is more to come i'm trying to survive the standards of society to be a better person for you and for me for you and for me for you and for me for me  and for you to be a better person to be a better person to be a better person to be a better person. Letra ( traducida) : estoy tratando de sobrevivir en este mundo de decepción con mi familia y amigos más cerca que nunca estoy tratando de sobrevivir las perdidas que tuve Y hay más por veni

PLAZA REAL

Imagen
                   PLAZA REAL Seen from a future time, which now present, it seems like a dream. Happiness was nothing more than a night in "Glaciar "(Plaza Real). An improvised combo of bohemians, they were posh American boys, out of boy scout hours, with a ripped guitar. They played with great intention "losing my religion" (REM). What a joy at a certain level of drink. What an indelible memory. Ah!... And what to say about the Sidecar march. It was one more attraction of the magical square. An intergenerational institution, it is the Jamboree. When I hung out the most, Steve de Swart played bass. By the way, as this gentleman played, it was simply a great show. That more visceral JAZZ, that blows to the strings, more precise and thoroughly rehearsed. What perfection, almost imperfect and balanced. After the nightly "show", we always had to walk Rambla towards the mountain, and eat some stuffed croissants, which some nomadic street vendors sold us for a

PLAZA REAL

Imagen
                                                  PLAZA REAL   Visto desde un tiempo futuro, que ahora es presente, parece una ensoñación. La felicidad no era más que una noche en Glaciar,   (Plaza Real). Un combo improvisado de bohemios, eran unos chicos pijos norteamericanos, fuera de hora de los boy scouts, con una guitarra escacharrada. Tocaban con gran intención "losing my religion"  (REM). Que alegría a cierto nivel de cogorza. Que recuerdo más imborrable...! Ah!... Y qué decir de la marcha de Sidecar. Era una atracción más de la plaza mágica. Una institución intergeneracional, es el Jamboree. Cuando más lo frecuentaba, tocaba el bajo Steve de Swart. Por cierto, como tocaba este señor, sencillamente era un gran espectáculo. Que JAZZ más visceral, que golpes a las cuerdas, más precisos y ensayados a conciencia. Que perfección, casi imperfecta y equilibrada. Pasado el "show" nocturno, siempre nos quedaba , el caminar Rambla hacia montaña, y devorar unos cruasan

PLAÇA REIAL

Imagen
PLAÇA REIAL Vist des d'un temps futur, que ara és present, sembla un somni. La felicitat no era més que una nit a "Glaciar"(Plaça Reial). Un combo improvisat de bohemis, eren uns nois pijos nord-americans, fora d'hora dels boy scouts, amb una guitarra escatarrada. Tocaven amb gran intenció "losing my religion" (REM). Quina alegria a cert nivell de "cogorza". Quin record més inesborrable. Ah!... I què dir de la marxa de Sidecar. Era una atracció més de la plaça màgica. Una institució intergeneracional és el Jamboree. Quan més ho freqüentava, tocava el baix Steve de Swart. Per cert, com tocava aquest senyor, senzillament era un gran espectacle. Quin JAZZ més visceral, quins cops a les cordes, més precisos i assajats a consciència. Quina perfecció, gairebé imperfecta i equilibrada. Passat el "show" nocturn, sempre ens quedava, el caminar Rambla cap a muntanya, i devorar uns croissants farcits, que per allà, uns venedors ambulants n