Walden 7 Aquest barri vermell. Aquests nens jugant a les ruïnes de la cimentera. Aquest estany amb ànecs, inventat. Aquests partidets de futbol, a la galeria principal. Aquest futbol a la gespa, d'un cèlebre taller d'arquitectura. Aquest partidàs, contra el barri de Finestrelles del 86, i guanyàrem!!!. Aquests vidres trencats d'un cop de pilota. Aquest "pichi", o beisbol de pobre, o imaginatiu. Aquestes 4 bases de beisbol a la plaça principal. Aquests xiprers. Aquests amics, que eren 2 germans. Aquest amic amb un cadell de gos. Aquest batejar un gosset de carrer, i convertir-lo en la mascota de la colla. Aquesta mini BH, vermella o verda, model del 79. Aquesta massa arquitectònica mig buida. Aquest espai infinit. Aquesta boira espessa, de 10 metres, de visibilitat. Aquest vent incessant. Aquest verd als vessants. Aquests ramats. Aquesta filmació del 1992, de “el amante bilingüe” (1993). Aquesta societat, mig utòpica. Aquestes xarxes que ens feien d'un altre

LES CORTS  Aquest Parra, a qui caldria donar drets d'autor. Aquestes noies amb la samarreta, passada per lleixiu. Aquest Màrqueting delirant. Aquest aprovar cinc de set al setembre. Aquests moments atzarosos. Aquest kiriki. Aquests ulls de serp. Aquesta festa casolana i salvatge del 92, per la qual encara avui, em paren pel carrer. Aquesta samarreta del 93. Aquests repetidors més que enrotllats i grans “persons”. Aquests pantalons trencats. Aquest viatge de final d'etapa, que va caure, a darrera hora. Aquest familiar, d'Ismael Serrano. Aquest barri exquisit. Aquest casal de joves. Aquesta glorieta. I tants “aquest” ebris. Aquest rugbi improvisat als jardins. Aquest caminar de punta a punta del barri. 05/1992 09/1994 05/2013 ÚLTIMAMENTE {ISMAEL SERRANO}   TITI TIME (C)

  CAN CLOTA Aquest colar-se a la pista de l'escola. Aquest xerrar de les intimitats més sufocants, en un cotxe abandonat, a l'estepa de l'extraradi. Aquestes cases encantades. Aquest clavar la llima al fang. Aquesta col·lecció del vuitanta-quatre. Aquestes rutes, per coves del “bosc”, que no era més que un parc. Aquestes serps i aquests conills, del camp. Aquestes bales. Aquests trons de mà. Aquest xafardeig constant. EL SITIO DE MI RECREO  {ANTONIO VEGA} TITI TIME (C).

PLAÇA REIAL Vist des d'un temps futur, que ara és present, sembla un somni. La felicitat no era més que una nit a "Glaciar"(Plaça Reial). Un combo improvisat de bohemis, eren uns nois pijos nord-americans, fora d'hora dels boy scouts, amb una guitarra escatarrada. Tocaven amb gran intenció "losing my religion" (REM). Quina alegria a cert nivell de "cogorza". Quin record més inesborrable. Ah!... I què dir de la marxa de Sidecar. Era una atracció més de la plaça màgica. Una institució intergeneracional és el Jamboree. Quan més ho freqüentava, tocava el baix Steve de Swart. Per cert, com tocava aquest senyor, senzillament era un gran espectacle. Quin JAZZ més visceral, quins cops a les cordes, més precisos i assajats a consciència. Quina perfecció, gairebé imperfecta i equilibrada. Passat el "show" nocturn, sempre ens quedava, el caminar Rambla cap a muntanya, i devorar uns croissants farcits, que per allà, uns venedors ambulants n

EISNTEIN ETERN Einstein va crear les propicies condicions per a que la humanitat torni a produïr a una personalitat tant influent com va ser la seva gran personalitat. El fet és que es que des de que va crear la bomba atómica al món és imposible que hi hagi una guerra mundial , desapareixeria la especie , per això ens anem reproduint tots sense límit fins que ell (Einstein) torni a aparéixer. DANCING ON MY OWN  {CALLUM SCOTT} titi time (c)

“IN THE GHETTO” Era el bar Jerry’s , era tot de fusta de fórmica gastada a causa de les passeres de les ampolles de cerveza. F. parlava amb J. S’havien criat junts al “ghetto”(en algún lloc del cinturó industrial al Baix Llobregat), van créixer junts, s’estimaven, eren dos vells amics, a pesar de les diferències polítiques, es respectaven i es tenien devoció personal. Aquest és un exemple de convivencia dins el marc ideologic actual a Catalunya. Molts ens hem criat junts, ens estimem i respectem. Això si el dia d’anar a votar, no ens el perdem, cadascú vota al seu , cap a casa i Déu a la de tots, aquí no passa res. PAÍS PETIT { LLUÍS LLACH} PASA LA VIDA  {PATA NEGRA} titi time (c)

TARANTOS Va ser una tarda desitjable de la gàbia gris, Barcelona. Em trobava amb parelles populars de l'institut, nosaltres ja anàvem agafats. Era el final de la primavera. Camisa blanca i jo sueter de cotó a ratlles una mica "verano azul"  , però que vols als noranta-tres, Franco tan sols feia cap a 17 anys que havia estirat la pota i "sensación de vivir", ja ens havia fet molt de mal. Estic maduret per fer-ho ens deiem com si estiguéssim una mica tarats. Em va tocar un barri on les noies es feien molt el remoló, eren princeses, un desastre. Ja que jo era, un príncep maldestre. Tant de bo hagués passat l'adolescència al cinturó industrial, aquí van més al gra i amb quinze anys el més ximple ja s'ha beneficiat a la seva cosina. En definitiva va ser una agradable nit de Tarantos, vam ballar, vam escoltar rap cantat per negres, ho vam passar d'allò més bé i em vaig quedar a tres centímetres del seu mugró, que més es podia desitjar. EMPIRE STA

GALERIA De lluny semblava el xiscle fred d'un borratxo, però era el grinyol del motor del bus nocturn que feia la seva ruta. La galeria en silenci. Un geperut jeia insomne, en llibertat, amb el seu ocell engabiat, resignat a ser poc més que un moble. Les explosions de pistó dels cotxes, taxis o altres trencaven el silenci cíclicament i tornava el silenci. La foscor surava en un mar mort de llum, per a la qual ja no hi havia ningú. Les terrasses particulars, estaven desertes i els seus amos ja roncaven. Al pàrquing, un sol agutzil entre poemes d'en Goytisolo transportava les escombraries i remugava envoltat de formigó, podia sentir el seu propi eco i així alliberar les seves frustracions vitals, es sentia sol, molt sol a la ciutat. Poemes d'en Goytisolo  NAO FAÇO QUESTAO {D.A.M.A.  ft. GABRIEL O PENSADOR} titi time (c)

EINSTEIN NÚMERO DOS L'ésser humà s'ha començat a posar les piles en el menester de voler fugir del planeta: smarthphones, tablets, portàtils, ipods, i que es jo ... però si som uns putos androides !!! El fet és que cal anar-se'n d'aquest paradís interestel·lar d'aqui a 5000 milions d'anys, estem a 500 Einsteins (nova unitat de temps) d'aconseguir-ho. Serà per això que no parem de reproduir-nos. Perquè aparegui l'Einstein número dos ??? ... EN QUE ESTRELLA ESTARÁ {NENA DACONTE} titi time (c)

TAXI Aleja era ximple, una ximple refinada, culta, vividora, atrevida, superalejita en resum. El desassossec va ser un dels mals, la música era exquisida. Els millors intèrprets anglosaxons estaven als meus peus. Va ser una experiència comparable a practicar el budisme. El globus terraqui se'ns va empetitir. La clínica Sinaí recordo amb enorme nostàlgia i somriure interior, va ser un dels últims capítols. A la capital del món.Però si la literatura és marujeo encobert perquè no parlar d'Aleja?. En la seva època de l'upper west side, solia arrencar amb energia de la seva planta 27 i recorria tres voltes a la poma en taxi mentre meditava seriosament on anar. Una d'aquestes vegades al bar d'un luxós hotel upperiense, on la coincidència, feia  acte de presència, en forma de veí picardiós, un aventura més. Res fora del comú per a algú sexualment actiu. DON'T KNOW WHY {NORAH JONES} WONDERWALL {RYAN ADAMS} EL TAXI {Pitbull}

La remor de la ciutat Té formes peculiars la frontera entre el que es considera “les afores” i la gran ciutat. Aquí els poligons gasosos es deixen veure, part de les factories emeten cíclicamente com barrets clàssics de cuina per les xemeneies. La flor matinal, humida i soleiada, es pot intuir, però si hi es tangible, el color estacional dels pujols macissos , que a la primavera denoten una vitalitat de verd intens, i difós arreu. La civilitzada, sembla que neixi amb els primers espectres matinals , es com si , la hi posessin expressament. A pesar, de l’estel.la permanent que se’n percep dia i nit. El soroll , és soroll més soroll de fons, però tot i així , és més soroll que el soroll de la gran ciutat. El vent permanent no cesa ni un instant , transcorre a la cerca del buit en tot moment. El seu descens del macís al pla dona emfasi a l’indret. La sensació és alpina, envoltada de l’essencia d’un mar sempre objectiu. ÀS VEZES {D.A.M.A}