Entradas

Mostrando entradas de 2022

PLAZA REAL

Imagen
                   PLAZA REAL Seen from a future time, which now present, it seems like a dream. Happiness was nothing more than a night in "Glaciar "(Plaza Real). An improvised combo of bohemians, they were posh American boys, out of boy scout hours, with a ripped guitar. They played with great intention "losing my religion" (REM). What a joy at a certain level of drink. What an indelible memory. Ah!... And what to say about the Sidecar march. It was one more attraction of the magical square. An intergenerational institution, it is the Jamboree. When I hung out the most, Steve de Swart played bass. By the way, as this gentleman played, it was simply a great show. That more visceral JAZZ, that blows to the strings, more precise and thoroughly rehearsed. What perfection, almost imperfect and balanced. After the nightly "show", we always had to walk Rambla towards the mountain, and eat some stuffed croissants, which some nomadic street vendors sold us for a

PLAZA REAL

Imagen
                                                  PLAZA REAL   Visto desde un tiempo futuro, que ahora es presente, parece una ensoñación. La felicidad no era más que una noche en Glaciar,   (Plaza Real). Un combo improvisado de bohemios, eran unos chicos pijos norteamericanos, fuera de hora de los boy scouts, con una guitarra escacharrada. Tocaban con gran intención "losing my religion"  (REM). Que alegría a cierto nivel de cogorza. Que recuerdo más imborrable...! Ah!... Y qué decir de la marcha de Sidecar. Era una atracción más de la plaza mágica. Una institución intergeneracional, es el Jamboree. Cuando más lo frecuentaba, tocaba el bajo Steve de Swart. Por cierto, como tocaba este señor, sencillamente era un gran espectáculo. Que JAZZ más visceral, que golpes a las cuerdas, más precisos y ensayados a conciencia. Que perfección, casi imperfecta y equilibrada. Pasado el "show" nocturno, siempre nos quedaba , el caminar Rambla hacia montaña, y devorar unos cruasan

PLAÇA REIAL

Imagen
PLAÇA REIAL Vist des d'un temps futur, que ara és present, sembla un somni. La felicitat no era més que una nit a "Glaciar"(Plaça Reial). Un combo improvisat de bohemis, eren uns nois pijos nord-americans, fora d'hora dels boy scouts, amb una guitarra escatarrada. Tocaven amb gran intenció "losing my religion" (REM). Quina alegria a cert nivell de "cogorza". Quin record més inesborrable. Ah!... I què dir de la marxa de Sidecar. Era una atracció més de la plaça màgica. Una institució intergeneracional és el Jamboree. Quan més ho freqüentava, tocava el baix Steve de Swart. Per cert, com tocava aquest senyor, senzillament era un gran espectacle. Quin JAZZ més visceral, quins cops a les cordes, més precisos i assajats a consciència. Quina perfecció, gairebé imperfecta i equilibrada. Passat el "show" nocturn, sempre ens quedava, el caminar Rambla cap a muntanya, i devorar uns croissants farcits, que per allà, uns venedors ambulants n

PLAZA REAL

Imagen
            PLAZA REAL  Vu d'un temps futur, qui est maintenant présent, cela ressemble à un rêve. Le bonheur n'était rien de plus qu'une nuit à "Glaciar"(Plaza Real). Un combo improvisé de bohèmes, c'étaient des garçons américains chics, hors des heures de scoutisme, avec une guitare déchirée. Ils ont joué avec beaucoup d'intention "losing my religion" (REM). Quelle joie à un certain niveau de l'alcool. Quel souvenir indélébile. Ah !... Et que dire de la marche Sidecar. C'était une attraction de plus de la place magique. Institution intergénérationnelle, c'est le Jamboree. Quand je traînais le plus, Steve de Swart jouait de la basse. Au fait, comme ce monsieur jouait, c'était tout simplement un grand spectacle. Ce JAZZ plus viscéral, qui souffle jusqu'aux cordes, plus précis et bien rodé. Quelle perfection, presque imparfaite et équilibrée. Après le "show" nocturne, il fallait toujours marcher sur la Rambla vers la